Mikael Blomkvist

Suec, divorciat, pare, amant, millor amic... Periodista i fundador de Mil•lenium, juntament amb Erika, la directora. Ells dos estableixen una relació de millors amics i a la vegada amorosa, encara que Erika ja esta casada, però el seu marit ja ho sap i li es igual. Va ser condemnat a tres mesos de presó en el primer llibre per haver denunciat amb un article en un gran empresari, gangster, i a Vanger li va cridar l’ atenció, tant que li va demanar que estigues durant un any investigant l’ assassinat del seu familiar mes estimat, la Harriet. Al cap d’ un temps de haver-ho resolt ens centrem amb la segona pel•lícula, on intenta demostrar que Lisbeth no es l’ assassina d’ un tri-assessinat.

Blomviski es dedica a escriure sobre grups neonazis, gàngsters i comerç il•legal, entre altres, cosa que això a vegades l’ hi ocasiona algun petit problema, com que el persegueixin per matar-lo. Ell es apassionat però a la vegada distant. Quan es centra amb una cosa, ho deixa tot per acabar-ho. A cada article s’ hi posa la pell. A més a més, es bromista i càlid. Té una gran facultat per relacionar-se amb la gent i això el permet arribar més lluny. Potser es l’ únic home “bo” que la Lisbeth ha conegut

I parlant de casualitats... Si l’ expo es mil•lenium, en Mikael pot ser en Stieg?

Rosa.

Lisbeth Salander.

La protagonista, la heroïna, la noia dura que camufla els seus sentiments. Una mirada trista que et segueix durant tota la pel•lícula. Una mirada que et fa pensar, i que et fa preguntar.
Per què tanta tristesa a uns ulls? Als ulls d’ una noia de vint-i-quatre anys.
Lisbeth és una noia peculiar, no gaire sociable, independent i intel•ligent; molt intel•ligent. Posseeix memòria fotogràfica, cosa estranya a la seva edat, ja que això només passa durant l’ infància i part de l’ adolescència. Una hacker exemplar amb grans coneixements tecnològics.
Una noia que odia als homes per culpa del seu tràgic passat.
Quan Salander només era una nena, veia com el seu pare, un espia rus, tornava a casa borratxo i maltractava a la seva mare, fins deixar-la estabornida al terra.
Després, marxava amb el cotxe, deixant-les soles. Aquesta escena es repetia dia darrere dia, i la seguretat social no feia res per evitar-ho.
Fins que Lisbeth va tenir 12 anys. A tal edat, després de presenciar com el seu pare pegava a la seva mare i se’n tornava al cotxe, va agafar un pot de llet ple de gasolina i un llumí, i va cremar-lo, esperant matar-lo.
Però no va ser així. Perquè no existien els finals feliços; perquè no existeix la justícia, i la gent es dolenta.
I van posar a Lisbeth a un psiquiatre al igual que la mare. El pare es va recuperar, sense tenir ni un any de presó.
Per que tal injustícia? Per què existeix gent tan dolenta? Per què té que passar per això una nena de 12 anys? Però va passar.
I la tristesa de tants anys, es va anar convertint en una ràbia incontrolable cap als homes que maltractaven a les seves dones.
I es que quan observes aquells ulls, saps que no canviarà per res, ni per ningú.
Definitivament, es la heroïna de la pel•lícula.

La verdadera protagonista enigmàtica i misteriosa.